La precampanya per a les eleccions generals del 29 de novembre s’intensifica, marcada per una complexa dinàmica de negociacions, anuncis de candidatures i un intercanvi dialèctic agut entre les principals formacions polítiques. A pocs dies del tancament del termini per registrar les llistes, els partits apuren els seus moviments per consolidar suports i perfilar les seves estratègies electorals. La polarització es manté com a eix central de la contesa, amb els blocs ideològics confrontant models de país i qüestions fonamentals com el futur de les pensions o les polítiques d’habitatge. Les aliances, o la seva absència, en el camp de l’esquerra, i la definició de llistes en totes les circumscripcions, configuren un escenari de màxima tensió abans de l’inici oficial de la campanya.
La fragmentació de l’esquerra i els reptes de la unitat
La construcció d’un front unitari en l’esquerra ha estat un dels punts més delicats i debatuts d’aquesta precampanya, revelant divisions profundes i la dificultat de conciliar interessos. Des de Frente Amplio, la cofundadora de Barcelona en Comú, Ada Colau, ha subratllat la «extrema generositat» amb què es va negociar fins a l’últim minut per assolir una entesa més àmplia. Malgrat aquests esforços, la realitat ha dictat una unitat limitada, amb l’esquerra presentant una papereta única només a les Canàries i la Comunitat Valenciana. A escala estatal, la manca d’un acord general amb Podemos ha portat Frente Amplio a presentar Ada Colau com a candidata, defensant haver intentat totes les vies per a un pacte d’unitat i «conjurar-se en passar pàgina» amb el lema «No more drama».
Aquesta divisió té implicacions significatives per a la campanya, on figures com Yolanda Díaz, líder de Frente Amplio, han denunciat com a «inacceptable» que les dretes «ataquin» les pensions, un dels pilars de la seva proposta. En la mateixa línia, Bustinduy ha reivindicat la tasca de Sumar en el govern i ha fet una crida a mobilitzar l’esquerra. No obstant això, Colau també ha estat crítica amb l’acció del PSOE, afirmant que ha «frenat de forma escandalosa els avenços en habitatge», un àmbit clau per a la seva formació. Aquest escenari complex posa de manifest les dificultats inherents a la configuració de grans coalicions progressistes, un fenomen que pot ser analitzat en profunditat en el context de El Laberint de les Aliances d’Esquerra a l’Estat: Entre Acords Regionals i Friccions Nacionals.
La polarització de blocs i la batalla per les pensions
El xoc entre els blocs de l’esquerra i la dreta s’ha intensificat en els darrers dies, amb les pensions com a camp de batalla central. El president del govern en funcions i candidat del PSOE, Pedro Sánchez, ha llançat missatges contundents dirigits a PP i Vox, afirmant que «si els agraden les motoserres, a la serradora. Les pensions no es toquen». Sánchez ha insistit que les pensions «no són un xec regalat, són una conquesta social», i ha advertit sobre la «onada reaccionària» que «està a Espanya, Europa i els EUA. Cal frenar-los». Acompanyat de Begoña Gómez en el Comitè Federal del PSOE, Sánchez ha expressat «emoció i gratitud» per la confiança de ser de nou candidat, mostrant-se convençut de guanyar amb una «majoria més àmplia que el 2019 i el 2023«.
La resposta de la dreta no s’ha fet esperar. El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, s’ha compromès a deixar l’estat del benestar «millor de com el trobi» i ha qualificat el pacte entre PSOE i Frente Amplio per anar junts al Senat com una «coalició de desesperats». Cuca Gamarra, per part del PP, ha criticat durament Montse Mínguez per «haver-li explotat el cinisme i la hipocresia». Vox, per la seva banda, ha considerat «insultant» que Sánchez declari el seu amor a la seva dona mentre «no dona resposta» als problemes de la gent. Óscar López, del PSOE, ha contraatacat afirmant que el programa del PP i Vox és «insults, rumors, odi i retallades», i ha assegurat que Pedro Sánchez «està millor que mai, està com una moto». Aquesta confrontació ideològica i programàtica és un element definitori de l’actual escenari polític, que es pot aprofundir amb l’anàlisi dels Resultats demoscòpics i escenari polític de les Eleccions Generals 29N.
En aquest context de confrontació, les formacions regionals també han tingut un paper destacat. El PNV ha reivindicat, a través de Esteban, ser «l’únic partit» que ha evitat que Vox hagi governat, posicionant-se com un actor clau en la contenció de l’extrema dreta. El PNV ha confirmat les seves llistes amb Vaquero, Sagastizabal i Urtaran com a caps de llista al Congrés per Guipúscoa, Biscaia i Àlaba respectivament. Per la seva banda, el PSdeG mantindrà els seus números u en la candidatura conjunta amb Frente Amplio per al Senat. A Ceuta, Ceuta Ya! ha negat que concorri en coalició amb el PSOE i altres formacions d’esquerra al Senat, mentre que a les Canàries, l’exconsellera de Turisme Yaiza Castilla serà la candidata d’ASG al Senat. La JEC ja ha registrat nou coalicions electorals: dues per al Congrés, tres per al Senat i quatre autonòmiques, evidenciant la complexitat del mapa electoral.
Les llistes definitives també s’han anat configurant. El PSOE ha ratificat les seves llistes al Congrés amb les ministres Tolón i Rodríguez encapçalant Toledo i Ciudad Real, respectivament. El Comitè Federal del PSOE ha proclamat Pedro Sánchez com a candidat, i per primera vegada, hi haurà més dones que homes encapçalant les llistes per al Congrés. Per part del PP, s’ha anunciat la confirmació de Xavier García Albiol com a candidat al Congrés per Barcelona.
Perspectives finals davant la cita electoral
La recta final cap a les eleccions del 29 de novembre es presenta com un període de gran intensitat política, on cada declaració i cada moviment estratègic adquireixen una rellevància capital. Les divisions internes en el camp de l’esquerra contrasten amb una polarització creixent entre els grans blocs, que es disputen el relat sobre qüestions fonamentals per al futur del país. Les candidatures estan pràcticament definides, i els partits es preparen per a una campanya on l’emoció i la confrontació ideològica seran predominants. La ciutadania, com ha assenyalat Chivite del PSN, té una «cita decisiva per al futur», en la qual s’haurà de decidir entre «un país que il·lusiona o un país que espanta», segons Diana Morant. La capacitat de mobilització i la definició de les propostes programàtiques seran determinants en un escenari polític marcat per la incertesa i la necessitat de consensos.
