La salut d’una població no és qüestió de sorteig. Les dades acumulades durant dècades mostren que el seu estat depèn fonamentalment de l’educació, el nivell d’ingressos, l’habitatge, l’alimentació, l’ocupació, el medi ambient, el sanejament i les condicions socials. Aquests factors expliquen una part substancial de les diferències en malalties i en l’esperança de vida, molt més que els metges, els hospitals i els medicaments. Dins d’aquests determinants també hi ha el poder polític: de qui participa, qui decideix i quina capacitat tenen les comunitats per fer valer els seus drets. Reconèixer-ho és fonamental. La salut és un dret humà i correspon a l’Estat promoure activament les condició que permetin exercir-lo. Una ciutadania informada, organitzada i amb capacitat de participar en les decisions públiques pot contribuir a millorar la pròpia salut. Però d’aquesta premisa correcta no es desprèn que qualsevol activitat d’organització comunitària pugui finançar-se legítimament amb els recursos destinats al sistema sanitari. Allí comença una frontera particularment delicada entre política pública i utilizació política de la salut.
La salut com a dret humà i el risc de la instrumentalització
La discusió sobre aquesta frontera ha acompanyat l’exalcalde de Bogotá, Gustavo Petro, des de la seva Alcaldia i ha reaparecut amb major dimensió durant la seva Presidència. La seva concepció territorial de la salut va donar gran importància a equips que arribaven directament a llars i comunitats, identificaven necessitats i acostaven la institucionalitat a la població. El propòsit és defensable: cercar al malalt abans d’esperar que arribi greu a l’hospital. La pregunta sorge quan al voltant del component estrictament sanitari s’incorporan nombrosos agents comunitaris, gestors i personal no assistencial la seva funció comprèn organització, enllaç i movilització de les comunitats. Que no sigui professionals sanitaris no converteix automàticament la seva activitat en il·legítima, ja que l’atenció primària necessita treball comunitari. Però quant més s’allunya la seva funció d’una intervenció sanitària verificable, major ha de ser l’exigència de demostrar quina salut produeix.
I aquí és on rau el veritable problema. Si es destinar cuantiosos recursos d’atenció a aquests programes, el Govern té l’obligació de demostrar quantes malalties van ser previstes, quins riscos van disminuir, quins indicadors van millorar i quin va ser el benefici obtingut per cada peso invertit. No és suficient comptar equips conformats, llars visitades o persones contractades. Aquests són indicadors d’activitat, no de resultats sanitaris. L’exigència ha de ser encara major quan aquests programes construeixen relacions directes entre Govern i comunitats. Aquesta proximitat pot ser una útil eina de salut pública, però també pot transformar-se en una poderosa estructura d’intermediació de favors polítics. Precisament per això han d’existir criteris tècnics de contractació, trazabilitat del despesa, indicadors independents i avaluacions rigoroses que permetin descartar que els recursos sanitaris estiguin finançant, directa o indirectament, activitats de caràcter polític o electoral. La salut no ha de ser un camp de batalla, sinó un dret que ha de ser garantit amb transparència i tècnicitat, sense que les decisions sobre la vida de les persones esdevinguin un joc de poder.
La necessitat de transparència i governança tècnica
La salut com a dret humà exigeix una gestió que estigui per sobre de les controvèrsies polítiques. Quan els recursos destinats a millorar la qualitat de vida es converteixen en una eina per aconseguir suport polític, es corre el risc de minar la pròpia legitimitat del sistema sanitari i, el que és pitjor, de perjudicar la població més vulnerable. És necessari establir un marc clar on l’assignació de fons es faci en funció de necessitats objectives i resultats comprovables, no en funció d’interès polítics o de la capacitat de mobilització d’unes comunitats sobre d’altres. Això requereix un nivell de governança que inclogui mecanismos externs d’auditoria, dades obertes que permetin la societat civil fer el seu propi seguiment i una participació ciutadana que sigui realment crítica i constructiva, no només instrumentalitzada per part del govern. La salut és massa important per ser deixada a l’atzar de les estratègies polítiques; ha de ser un camp on predomini el rigor científic i l’ètica, garantint que cada recurs destinat a la salut es tradueixi en una millora real i mesurable del benestar col·lectiu. La transparència no és un obstacle, sinó la garantia per la qual la salut és tractada com el dret que és i no com una moneda d’intercanvi polític.
