A mesura que s’acosta la data crucial del 29 de novembre, Espanya s’endinsa en una precampanya electoral d’una intensitat inaudita, marcada per un intercanvi d’acusacions ferotges i la delineació de fronts ideològics clars. El panorama polític es presenta polaritzat, amb els principals actors definint amb vehemència les línies mestres de les seves propostes i atacant sense miraments les dels seus rivals. Les urnes del 29N no només decidiran la configuració del pròxim govern, sinó que també posaran a prova la resiliència del sistema democràtic davant una retòrica cada cop més crispada, on la «decència» i la «delinqüència» política s’erigeixen com a eixos centrals del discurs.
Els partits majoritaris, des del govern fins a l’oposició, despleguen estratègies que busquen mobilitzar l’electorat a través de temes tan sensibles com la integritat pública, els drets socials, la gestió econòmica i la identitat territorial. Cada declaració, cada míting, es converteix en una oportunitat per consolidar la pròpia base i, al mateix temps, deslegitimar la narrativa de l’adversari. Aquest escenari de confrontació directa promet una recta final de campanya apassionant, on cada vot serà disputat amb la màxima fermesa.
La Batalla per la ‘Decència’ i la Governabilitat: Eixos de l’Enfrontament Central
La precampanya ha estat dominada per una retòrica que posa el focus en la integritat i la moralitat política. Des de les files del Partit Popular, la portaveu Cuca Gamarra ha elevat el to, anteposant la «decència» de Alberto Núñez Feijóo a la que qualifica de «delinqüència» del sanchisme, plantejant una dicotomia fonamental per als votants: triar entre «un servidor públic o un impostor». Aquesta línia argumental ha estat reforçada per Cayetana Álvarez de Toledo, qui augura que el PP liderarà la «revolució de la decència» front a l'»egolatria corrupta» atribuïda a Pedro Sánchez. El mateix Feijóo ha aprofitat els seus actes, com la seva visita a Salamanca per a un esdeveniment del PP al CAEM, per acusar el govern de «crujir al currante» i d’alimentar els «extremistes» amb el «mur» de Sánchez, insinuant que per al PSOE «tot val» en la contesa.
En el front oposat, el president del govern i líder socialista, Pedro Sánchez, ha contraatacat amb una estratègia que busca posicionar Espanya com un baluard davant la ultradreta mundial. Ha advertit de l’arribada del «llop» i de «l’odi», afirmant que «l’esperança és molt més eficient que l’odi que ells escampen». Sánchez no ha dubtat a replicar directament a Feijóo per un lapsus sobre el salari mitjà, etzibant-li un contundent «que t’emboliques a les entrevistes». A més, ha subratllat la suposada afinitat entre Feijóo, Abascal i el president argentí Javier Milei, assenyalant que tots «pertanyen al mateix club de la motoserra» malgrat no haver-se fotografiat junts, un comentari que ressona amb les acusacions de Milei a Sánchez de «lladre corrupte» i d’intentar «arreglar» les eleccions amb la polèmica ‘llei de nets’. Aquesta llei, que ha estat un focus de tensió, ha portat el Ministeri d’Exteriors a reforçar el personal dels consolats per accelerar la tramitació de les llistes, després d’un ultimàtum del Tribunal Suprem, un moviment que ha estat interpretat per Santiago Abascal com una «trampa electoral» i una mostra que Sánchez està «disposat a tot». Aquesta dinàmica s’emmarca en un context de Jornada Política Multilateral on les declaracions sobre migració i compromisos nacionals sovint es creuen amb les narratives electorals internes.
Drets Socials, Feminisme i Identitats Territorials: Les Línies Vermelles de la Precampanya
Més enllà de la confrontació central, la precampanya ha posat en relleu la importància dels drets socials i les identitats territorials com a elements clau per a la mobilització electoral. Pedro Sánchez ha fet una promesa ferma de blindar el dret a l’avortament a la Constitució, amb la declaració contundent que «cap home mai més tornarà a opinar i a controlar el cos d’una dona». Aquesta proposta arriba en un moment en què la defensa del feminisme s’ha convertit en un camp de batalla. La presidenta balear, Francina Armengol, ha cridat a la mobilització de les dones i ha reprès a Feijóo per considerar-se feminista, afirmant que «ens pren el pèl». En la mateixa línia, Ada Colau ha advertit a Feijóo que el Ministeri d’Igualtat «no és una opció ni una opinió», sinó «un dret», assegurant que «no ho permetrem». La unió de forces en aquest àmbit s’ha fet palesa amb la «dupla» formada per Gabriel Rufián (ERC) i Irene Montero (Podemos), que en el seu primer acte de precampanya s’han alçat com un «front» amb el lema «Feijóo, el teu masclisme mata».
Les aliances i les tensions dins de l’esquerra del PSOE també han estat notòries, amb Podemos i Frente Amplio a la gresca per les aliances, tot i que ambdós tenen clar que «l’adversari és l’extrema dreta». Rufián, per la seva banda, ha defensat la col·laboració per «sotmetre al PSOE i no per estar sotmesos», mostrant la complexitat de la política de blocs. Des de Catalunya, el ministre Salvador Illa ha avisat a Feijóo i Abascal que el català i l’autogovern de Catalunya «no es toca», una declaració que ha estat reforçada per Joan Urtasun (Comuns), qui ha advertit que el 29N també està en joc «el futur» del català. Míriam Nogueras ha reivindicat Junts com l'»únic partit d’obediència estrictament catalana», mentre que el PNV, a través de Aitor Esteban, ha deixat clar que «mai donarà suport a un escenari en què l’extrema dreta arribi al poder». Aquestes declaracions reflecteixen les Crisis múltiples que transforman España y Europa, on les tensions polítiques internes s’entrellacen amb les narratives europees i les pressions socials.
En aquest escenari de foc creuat, Vox també ha mostrat la seva determinació. Santiago Abascal ha demanat una «gran majoria» per ser president del govern, afirmant que «no és impossible guanyar unes eleccions», mentre que Ignacio Garriga ha assegurat que el partit està «molt preparat» per a la «contesa» electoral. Han denunciat, a més, un «nou intent de boicot» en un míting i han presentat una querella contra el Delegat del Govern a les Balears per una concentració davant el seu acte a Mahón. Mentrestant, altres temes logístics i de representació també han ocupat un espai en la precampanya, com la petició de les agències de viatges per eximir de les meses electorals a qui tingui vacances contractades, o la instància del CERMI a les juntes electorals per supervisar que les pròximes eleccions siguin «plenament accessibles». Les candidatures es van definint, amb Néstor Rego repetint com a candidat del BNG al Congrés, i Juan Bravo liderant la llista del PP per Sevilla i Juan Manuel Ávila per al Senat, mentre Pedro Sánchez continua la seva gira amb un segon gran acte a Granada, apel·lant als sentiments llegint un poema de Federico García Lorca.
En síntesi, la precampanya del 29N s’ha convertit en un vibrant camp de batalla on els grans partits i les formacions regionals estan desplegant tota la seva artilleria discursiva. Des de la defensa de la «decència» i la «revolució» contra la «corrupció», fins a la promesa de blindar drets fonamentals i la protecció de les identitats territorials, cada actor busca mobilitzar el seu electorat i desarmar el contrari. Les acusacions creuades, les picabaralles dialèctiques i la definició de fronts ideològics clars anticipen unes eleccions de resultats incerts, però de segur, d’una gran transcendència per al futur polític i social d’Espanya.
