La mort eventual de Raúl Castro representa un esdeveniment simbòlic central en la història política cubana posterior a 1959. Tot i que no obrirà cap vacància institucional —la presidència ja va passar a Miguel Díaz-Canel l’any 2018 i la direcció del Partit Comunista de Cuba (PCC) l’any 2021—, la desaparició del líder suposa la pèrdua de l’últim gran referent de la generació fundadora amb capacitat per arbitrar conflictes interns dins de la coalició governant. En un moment en què el país enfrenta una crisi econòmica, energètica i social sense precedents —apagons, escassetat, deterior de serveis i protestes recurrents—, la figura de Raúl ha funcimat com un element de cohesió que serà extremadament difícil de reproduir institucionalment. La qüestió central no és qui li sucedirà, sinó què passarà quan el sistema perdi una autoritat informal que, fins ara, ha actuat com a contrapes de l’instabilitat.
En l’any 2026, aquesta qüestió adquireix una rellevància especial. Les 176 mesures econòmiques impulsades pel govern per ampliar els màrgenes d’adaptació del model —incloent-hi la reducció d’obstacles burocràtics, l’aprofundiment de l’activitat privada i l’expansió de l’espai per a inversions— es converteixen en una estratègia per evitar una apertura política. Aquesta doble dinàmica —crisi estructural i reforma econòmica— crea un escenari en què la mort de Raúl pot actuar com una variable intervinent. No provocarà per si sola una transició, però podria alterar els equilibris interns en un moment de fortes pressions. Cinc escenaris s’idenficien a partir d’aquesta premisa: continuïtat autoritària, fragmentació de l’elit, liberalització econòmica sense democratització, crisi amb mobilització social i transició pactada.
Continuïtat autoritària: el raulisme sense Raúl
L’escenari més probable en el curt termini passa per la gestió de la mort de Raúl mitjançant ceremonials d’Estat, l’exaltació de la unitat i la reafirmació de la continuïtat revolucionària. En aquest marc, el líder de Díaz-Canel intentaria demostrar que el sistema pot sobreviure als seus fundadors. El PCC, les FAR (Forces Armades Revolucionàries) i el Ministeri de l’Interior procurarien tancar files i podrien intensificar preventivament la vigilància política. Aquesta resposta no implica inmovilisme: es podrien introduir ajustos econòmics, promocionar dirigents joves i reorganitzar institucions sense modificar el monopoli del PCC. L’objectiu és mantenir la disciplina coercitiva i la capacitat d’adaptació selectiva, creant un model que es podria definir com un «raulisme sense Raúl»: institucionalitzat, però sense la figura de l’arbitratge informal que va permetre, durant dècades, contenir les tensions entre les diverses fraccions del sistema.
La cohesió de l’estructura de seguretat serà determinan per la viabilitat d’aquest escenari. Mentre permaneixi unida, la probabilitat de continuïtat serà alta. Aquest model es basa en la capacitat de modular les reformes econòmiques sense obrir cap canal polític significatiu. La idea és oferir suficient flexibilitat per a l’economia —per exemple, permetent la proliferació d’activitats privades o reduint la regulació en certs sectors— sense comprometre el control polític. Aquesta estratègia ha estat visible en les últimes reformes, on la reducció de l’administració estatal s’ha combinat amb un refacciu de la repressió política, especialment després de les protestes de 2021.
Fragmentació de l’elit i reforma com a estratègia de supervivència
La desaparició de Raúl podria eliminar un àrbitre capaç de conciliar interessos divergent. Les diferències probablement no apareixerien com a confrontacions obertes, sinó mitjançant destitucions, rotacions militars, disputas sobre empreses estatals o contradiccions en la política econòmica. En un context de crisi, aquestes tensions podrien escalar ràpidament. Per exemple, les empreses gestionades per l’exèrcit —que controlen una part important de l’economia cubana— podrien tornar-se punts de fricció si es produeix una reassignació de recursos o una reorganització institucional. La fragmentació de l’elit no necessàriament implica una ruptura del sistema, però sí una reconfiguració de les seves dinàmiques internes.
En aquest escenari, el govern podria acelerar les reformes econòmiques precisament per evitar una obertura política. Les 176 mesures de 2026 adquireixen aquí una importància estratègica: al ampliar espais per a inversió, activitat privada i reducció de certs obstacles burocràtics, el sistema intenta desenvolupar un model d’adaptabilitat autocràtica. Aquesta estratègia consisteix a oferir una certa flexibilitat econòmica —com la legalització de més formes d’empresa privada o la reducció d’impostos— mantenint el monopoli polític. L’objectiu és evitar que les tensions socials es transmetin a les institucions polítiques, canalitzant-les en canvi cap a l’esfera econòmica. Aquest model ja s’observa en països com Xile o Nicaragua, on les reformes econòmiques s’han utilitzat per reforçar el control polític en moments de pressió social.
Mobilització social i crisi com a esdeveniments focus
La mort de Raúl difícilment provocarà per si sola una mobilització nacional, però podria funcionar com un esdeveniment focus si coincidís amb apagons prolongats, inflació, deterior alimentari o una percepció de debilitat governamental. Les protestes del 11 de juliol de 2021 van demostrar que es pot produir una mobilització territorialment estesa sense cap organització nacional prèvia. En l’any 2026, les protestes vinculades amb els serveis bàsics —com l’energia, l’aigua o la sanitat— mostren que el repertori social d’inconformitat perdura activa. Aquestes mobilitzacions no tenen una lideriat clara, sinó que emergeixen de la interacció entre problemes estructurals i l’ús de les noves tecnologies per organitzar-se. La manca de lideratges tradicionals ha fet que les protestes siguin espontànies, però també més difícils de contenir per part de les institucions.
Aquesta dinàmica crea un dilema per al govern: d’una banda, la pressió per implementar reformes que responguin a les demandes socials, i de l’altra, la necessitat de mantenir el control polític. La resposta ha estat una combinació de mesures concessives —com l’ampliació de l’economia popular— i un refort de la repressió. Les protestes de 2026, per exemple, van desencadenar una onada de detencions i processos judicials contra activistes, mentre el govern anunciava noves mesures per a l’energia i l’alimentació. Aquesta dualitat defineix el paisatge polític cubà: reformes ètnicament limitades, però amb un control social cada cop més centralitzat.
Transició pactada: l’escenari de transformació
L’escenari menys probable de manera immediata, però el de major capacitat transformadora, requeriria que una fracció rellevant de l’elit concluís que els seus interessos poden garantir-se millor mitjançant una negociació que mitjançant una repressió indefinida. Les transicions pactades solen accelerar-se quan sorgeixen diferències entre sectors durs i reformistes i aquests troben una oposició moderada capaç d’oferir compromisos creïbles. En el cas de Cuba, aquesta dinàmica podria emergir si les tensions internes del PCC —entre aquells que defensen un model de pressió i repressió i aquells que advocan per una apertura gradual— s’aciren a un punt de inflexió. La pressió externa, especialment per part dels Estats Units i la Unió Europea, podria actuar com un catalyst en aquest procés.
Senseèmbil, la transició pactada requeriria una oposició capaç de oferir una alternativa viable. La història recent mostra que l’oposició cubana —tant a l’interior com a l’exili— té dificultats per unir forces i presentar una proposta coherent. Les divisions entre diferents grups opositors, combinades amb la repressió estatal, han limitat la capacitat de la oposició per actuar com a interlocutora efectiva. No obstant això, la crisi estructural del model —que es mostra en la desinflació de la població, l’emigració massiva i la pèrdua de confiança en les institucions— podria crear les condicions per una negociació. Aquest escenari no és immediat, però les seves implicacions són profundes: podria convertir-se en un punt de ruptura per al sistema polític cubà.
Aquesta anàlisi esdevé encara més complexa quan es considera el context regional. La pressió migratòria i les relacions diplomàtiques amb països com Espanya i Marroc —que tenen una història compartida de cooperació en matèries de seguretat i migració— poden influir en la forma com el canvi polític a Cuba es desenvolupa. La crisi real i la contraban política són elements que defineixen no només el paisatge intern de Cuba, sinó també les seves relacions exteriors. En aquest sentit, la mort de Raúl Castro no és només un esdeveniment simbòlic, sinó un potencial punt de inflexió en la història de la regió.
Un moment de transició inevitable
En sintesi, la mort de Raúl Castro no serà un esdeveniment que generi canvi immediat, però sí un moment que podria alterar els equilibris interns del sistema polític cubà en un context de crisi profunda. Els cinc escenaris identificats —continuïtat autoritària, fragmentació de l’elit, liberalització econòmica sense democratització, crisi amb mobilització social i transició pactada— reflecteixen les possibles direccions que el país podria prendre. La probabilitat d’aquests escenaris dependrà de factors com la cohesió de l’estructura de seguretat, la gravetat de la crisi econòmica i social, i la capacitat de l’oposició per oferir una alternativa viable. En un moment en què la història de Cuba es troba en suspensió, la figura de Raúl ha estat l’últim lloc de referència d’una època que, inevitabilment, s’acabarà.
