La relació entre Espanya i el Marroc ha traversat temps turbulentos, com tot parella que s’enfronta a tempestes internes. El que va començar com un malentès verbal es va transformar en un conflicte profund que ha posat a prova els ligams històrics entre dos països veïns obligats a coexistir. Cris, insults, silencis càlculs i acusacions infundades han substituït el diàleg que durant dècades va caracteritzar la seva relació. El riu que els uneix no és precisament tranquil, i els darrers mesos han estat marcats per una crisi que alguns sectors polítics han alimentat amb calculada oportunitat.
El joc de les caricatures i la política interior
A l’escena espanyola, certs sectors de la dreta i l’extrema dreta han trobat en el veí del sud un efectiu argument per a la lluita política interna. Acusacions infundades contra el govern marroquí han servit com a eina de desgast contra el president del Govern, Pedro Sánchez, que va intentar mantenir les relacions tradicionals amb Rabat. Aquest joc perniciós ha substituït la diplomàcia per les caricatures, transformant la política exterior en un camp de batalla domèstic on el veí del sud paga el preu d’una crisi que no ha provocat. El resultat és una degradació del debat públic on l’odi ha substituït l’anàlisi seren.
El drama de Ceuta: 141 morts i una narrativa falsada
L’episodi més tràgic va tenir lloc a Ceuta, on desenes de milers de joves marroquins van intentar travessar la frontera. La jornada coincidia amb la Festa del Tron, commemorant el 27è aniversari de l’ascensió al poder de Mohammed VI, fet que fa insostenible la tesi d’una instigació marroquina. Les investigacions espanyoles van concloure que 141 persones van acabar ahogades a les aigües que banyen la ciutat autònoma. La policia marroquina no podia detenir-los sense que la massacre fos absoluta, però aquesta realitat no ha convençut als qui tenen decidit mantenir la confrontació. La crisi de la immigració és un problema real que requereix solucions complexes, no culpables simplistes. En aquest sentit, cal abordar la crisi real i el contraban polític amb serietat, sense caure en narratives manipuladores.
El reconeixement del Sàhara Occidental i la interferència argelina
El punt d’inflexió va arribar el març de 2022, quan Espanya va reconèixer que el Sàhara Occidental era marroquí. Una decisió que va generar una crisi profunda amb el govern d’Alger, que va aconseguir el seu objectiu: fer tremolar l’entesa i la cooperació indispensables entre Madrid i Rabat. Aquesta interferència, envilecida per un ranci òdi patològic, ha utilitzat tots els nivells possibles per desestabilitzar la regió. El resultat és un entorn on la desinformació i els bulos han substituït la veritat, amb mitjans de comunicació que s’han desat en atacs sense fondi contra el veí.
Racisme ancestral, El Ejido i la estigmatització mediàtica
Darrere de la retòrica política s’hi amaga un racisme profundament arrelat. La tradició d’estigmatitzar els «moros» ha provocat episodis violents que marquen la memòria col·lectiva. El febrer de 2000 a El Ejido va ser un punt d’inflexió brutal: després de l’assassinat d’una dona espanyola, grups armats van recórrer els carrers durant tres dies caçant persones d’origen extranger, especialment marroquins. Centenars de ferits, saquejos i incendis van devastar centenars d’habitatges, comerços i refugis de migrants. La policia va intervenir amb retard, i la marca d’aquells fets continua viva en la percepció quotidiana. Avui, alguns mitjans recuperen aquesta llengua de l’odi amb bulos i estigmatitzacions que deixen empremta en la història comuna.
Cap a un realisme inevitable i cooperació necessària
És hora de rendir-se al realisme polític. Els veïns no tenen interès a crear-se problemes artificials, especialment quan aquests es mouen dins del discurs opositor. Espanya i el Marroc estan condemnats a entendre’s per salvaguardar els intercanvis econòmics, la seguretat fronterera i els interessos mutus. Cal acabar amb la perfídia dels atacs gratuïts, com si el record d’Isabel la Catòlica continués viu i actiu. La cooperació no és opcional sinó una necessitat estratègica que exigeix maduresa i visió de futur, allunyada dels interessos partidistes i d’una història que, tot i dolorosa, no pot justificar la confrontació actual. Com hem vist, posar l’exèrcit i reforçar Frontex no resol els conflictes de fons.
