En un context de creixent escrutini públic i una allau de revelacions que sacsegen els fonaments de l’administració, el debat sobre les eines legals per combatre la corrupció ha tornat a primera línia. Les institucions democràtiques s’enfronten a un desafiament monumental: com desmantellar xarxes criminals enquistades en l’aparell estatal i polític sense comprometre la seva pròpia legitimitat. Recentment, una veu prominent en l’esfera política ha posat sobre la taula la necessitat imperiosa de recórrer a un mecanisme legal ja existent, però la implementació del qual ha generat històricament tant esperança com frustració: el principi d’oportunitat. Aquesta proposta sorgeix enmig d’una onada de denúncies que han esquitxat directament el govern actual, accelerant la percepció d’una crisi de confiança i d’integritat que amenaça amb erosionar encara més la ja fràgil fe pública en els seus líders i funcionaris.
La crida a utilitzar aquesta disposició legal s’orienta cap a aquells que, tot i haver estat part activa en delictes de corrupció, estiguin disposats a «delatar» els veritables artífexs, els caps de la piràmide criminal que sovint operen des de les ombres. L’objectiu és clar: arribar als nivells més alts de la jerarquia delictiva. No obstant això, la història d’aquest instrument legal al nostre ordenament jurídic és complexa, plena d’intencions nobles i resultats sovint decebedors. La seva aplicació ha estat un camp de proves per a la justícia, on la recerca de l’eficiència a vegades xoca amb la justícia substancial, deixant en l’aire qüestions fonamentals sobre la impunitat i la responsabilitat.
El Principi d’Oportunitat: Una Eina de Doble Tall en la Lluita Anticorrupció
El principi d’oportunitat, en les seves diverses manifestacions, ha estat una constant en la nostra legislació penal i processal des de fa dècades. Concebut com un instrument per agilitzar la justícia, ofereix la possibilitat de rebaixes significatives en les penes o tractaments penitenciaris més benignes a aquells que, confessant la seva participació en un delicte, aporten proves decisives que permeten a la justícia dictar sentències condemnatòries de manera ràpida. Amb la introducció del sistema penal acusatori, que buscava precisament facilitar negociacions per evitar judicis llargs i costosos, es van incorporar mesures encara més audaces, com el principi d’oportunitat total o parcial. La premissa és pragmàtica: si l’aparell judicial no té la capacitat ideal per investigar i sancionar a tots els implicats en un crim, és preferible concedir un «pont d’or» a alguns per tal que revelin els determinadors de major rang.
Aquesta filosofia, que prioritza l’eficàcia sobre una justícia exhaustiva en tots els casos, ha intentat ser una resposta a la complexitat de les xarxes criminals, especialment les de corrupció. No obstant això, l’experiència acumulada al llarg dels anys ha revelat una realitat sovint descoratjadora. Tant els caps de la droga com els implicats en la corrupció administrativa solen utilitzar aquesta via per obtenir beneficis personals, delatant exclusivament a personatges de menor volada o a aquells la caiguda dels quals no compromet la seva pròpia estructura. En molts casos, el principi d’oportunitat s’ha convertit en una porta de sortida de la presó sense que s’aportin proves substancials, com es va evidenciar en diversos episodis del tristament cèlebre càrtel de la contractació a Bogotà. A més, és habitual que els criminals apel·lin a una «memòria selectiva», recordant només persones ja mortes o actors irrellevants, una pràctica que va ser notòria en alguns dels processos de Justícia i Pau, on la veritat completa va quedar sovint enterrada.
Escàndols Recents i la Impunitat dels Cervells: Un Cicle Perillós
L’actualitat recent ofereix exemples palpables d’aquestes deficiències. L’escàndol de la Unitat Nacional de Gestió del Risc (UNGRD), que ha exposat una presumpta trama de malversació de fons públics, és un cas il·lustratiu. Les delacions han estat, fins ara, parcials, i els veritables cervells darrere d’aquesta «empresa criminal», com la va qualificar la pròpia entitat acusadora, continuen impunes. De fet, l’únic principi d’oportunitat total atorgat, el de l’assessora del Ministeri d’Hisenda, María Alejandra Benavides, va servir per processar dos ministres que, sorprenentment, van recuperar la llibertat després que els termes legals es deixessin vèncer. Un altre dels assenyalats com a «cap» d’aquesta trama va ser imputat quan ja havia fugit a Nicaragua, presumptament amb la complicitat de funcionaris del govern Petro, on va ser acollit com a «asilat» pel dictador Ortega, en un gest que irònicament podria qualificar-se de «desinteressat», però que en realitat sembla una burla a la justícia.
Aquesta situació s’emmarca en una tendència perniciosa i arrelada: la d’evitar que els casos de corrupció arribin fins al fons, sota l’argument feble que si això succeeix, «cau l’establiment» o que són «veritats que el país no pot resistir». Nombrosos exemples passats reforcen aquesta percepció. En el cas del càrtel de la «toga», malgrat la gravetat de les revelacions, no es va arribar a desentranyar completament l’entramat criminal. Sovint, en el suborn polític, es processa o condemna a qui va rebre la dádiva —ja siguin llocs de treball, contractes o diners en efectiu—, però no a qui la va donar, perpetuant un cicle d’impunitat per als veritables instigadors. La societat observa amb preocupació com la confiança en les institucions es veu minada, un sentiment que pot derivar en una profunda desil·lusió amb la política en general, com s’ha vist en altres latituds amb l’ascens de figures que prometen una neteja radical, no sempre efectiva, com es va analitzar en l’ascens i la desil·lusió de Marcela Pagano en el fenomen Milei.
La recent decisió del Consell d’Estat, que va decretar la mort política de l’aleshores president del Senat per rebre diners a canvi de facilitar el tràmit de la reforma pensional, és un cas flagrant de suborn polític. Com va assenyalar el president De la Espriella, aquest tipus de fets poden afectar la legitimitat mateixa de la reforma, més enllà de la seva conveniència o inconveniència. La història ens recorda que el règim de Fujimori a Perú va implosionar precisament quan es va demostrar que el seu assessor, Montesinos, comprava el Congrés amb diners. Aquí, lamentablement, gairebé mai no passa res als beneficiaris d’aquests suborns. Un altre exemple significatiu va ocórrer fa uns anys, en el cas Odebrecht: dos dels implicats que van retirar milionàries sumes d’un banc van advertir que, si els «tocaven», l’establiment s’ensorraria. I, efectivament, no els van tocar, deixant moltes veritats a mig revelar i perpetuant la sensació d’un sistema que protegeix els seus.
La paradoxa del principi d’oportunitat rau en la seva promesa de justícia ràpida i eficient versus la seva aplicació en un sistema on les estructures de poder sovint protegeixen els seus. Mentre el debat continua sobre com desmantellar la corrupció sense destruir la confiança en les institucions, la claredat i la voluntat política per arribar fins al fons de cada cas es perfilen com els únics camins genuïns cap a una veritable renovació de la democràcia i l’estat de dret. La societat exigeix respostes, i la justícia té la responsabilitat de proporcionar-les, sense concessions ni «ponts d’or» que només serveixin per perpetuar la impunitat dels veritables responsables.
