El ciclisme mundial ha despertat aquest dissabte amb una notícia que ningú volia sentir. Tadej Pogacar, el ciclista eslovè que havia dominat amb mà de ferro la primera setmana de la Vuelta a Espanya 2026, s’ha vist obligat a abandonar la carrera després de patir una caiguda violentíssima quan només faltaven 32 quilòmetres per a la línia de meta de la vuitena etapa, amb arribada prevista a la localitat valenciana de Xeraco. La imatge del corredor de UAE Team Emirates estenent-se sobre l’asfalt, amb ferides sagnants al muscle esquerre i a la cella del mateix costat, ha commocionat el pavelló de la competició i ha deixat la ronda espanyola orfe de la seva figura més carismàtica i mediàtica. Les alarmes es van disparar immediatament quan les càmeres de televisió van captar el moment exacte de l’impacte i la posterior caiguda del campió, que fins aquell instant portava una diferència aclaparadora sobre els seus rivals més immediats.
Pogacar havia aterrat a la Vuelta amb un objectiu clar i declarat: sumar el títol que li faltava al seu palmarès per completar el triplet de les grans voltes per etapes. Un repte que, sobre el paper, semblava gairebé una formalitat tenint en compte el seu historial recent. El de Komenda havia conquerit cinc Tours de França consecutius —els anys 2020, 2021, 2024, 2025 i 2026— i també s’havia imposat al Giro d’Itàlia del 2024, per la qual cosa només li faltava la Vuelta per inscriure el seu nom en l’elitíssima llista de corredors capaços d’haver guanyat les tres grans curses per etapes del calendari internacional. La seva participació a la carrera espanyola era, en aquest sentit, molt més que un simple tram del seu calendari: era la peça que faltava en un trencaclosques que semblava destinat a consagrar-lo com un dels millors ciclistes de tots els temps.
Una caiguda que capgira la general a 32 quilòmetres de Xeraco
La jornada havia transcorregut amb relativa normalitat fins al quilometratge fatídic. Pogacar, vestit amb el maillot vermell de líder que havia defensat amb autoritat des de la primera etapa, es trobava en un dia que semblava controlat. No obstant això, el ciclisme —especialment el d’alta competició— guarda aquestes sorpreses que cap estratègia ni cap preparació física poden evitar. Un revolt, un obstacle a la carretera o simplement una pèrdua d’equilibri en un moment determinat van ser suficients per enviar al terra el corredor eslovè, que va impactar amb violència contra l’asfalt. Les imatges que van recórrer el món en qüestió de segons van mostrar un espectacle dur: el campió amb el muscle esquerre obert i amb una ferida sagnant a la cella que feia témer el pitjor.
El servei mèdic de la carrera va acudir immediatament al lloc dels fets i, després d’una primera atenció sobre el terreny, Pogacar va ser traslladat a un centre hospitalari per sotmetre’s a les proves diagnòstiques pertinents. L’equip tècnic del UAE Team Emirates va confirmar poc després el que ja era un secret a veus: el corredor no podia continuar i es veia obligat a abandonar la Vuelta. Una notícia que va deixar mud a tot el món del ciclisme, acostumat a veure Pogacar com un corredor gairebé infal·lible, capaç de remuntar qualsevol situació adversa gràcies al seu talent descomunal. Però a Xeraco, ni tan sols el millor ciclista del planeta va poder vèncer la llei de la gravetat.
Una hegemonia sense precedents que es queda a les portes de la grandesa absoluta
El que havia aconseguit Pogacar fins aquest dissabte mereixia un capítol a part en la història del ciclisme modern. Cinc Tours de França, un Giro d’Itàlia i, fins ara, una Vuelta on ja havia demostrat la seva classe amb tres victòries d’etapa en la primera setmana de competició. A més, cal recordar que aquesta era només la seva segona participació a la cursa espanyola. La primera havia estat el 2019, quan tot just debutava en una gran volta per etapes. Aquell any, amb només 20 anys, Pogacar va sorprendre el món del ciclisme guanyant la classificació dels joves —el maillot blanc— i acabant tercer en la general, darrere del seu compatriota Primoz Roglic, que es va endur el triomf final. També en aquella edició va aconseguir tres triomfs parcials, una xifra que ha igualat ara set anys després.
Aquesta regularitat aclaparadora entre les dues participacions a la Vuelta dibuixa el perfil d’un corredor que, malgrat la seva joventut, ja forma part de la història gran del ciclisme. Però el destí ha volgut que la caiguda de Xeraco s’interposi en el seu camí cap a la glòria absoluta. Fins ara, el de Komenda no havia abandonat mai en una cursa de tres setmanes. Ni al Tour, ni al Giro, ni a la Vuelta. El seu full de serveis estava net de retirades, un fet gairebé inèdit en un esport tan exigent i imprevisible com el ciclisme de gran fons. Precisament per això, l’abandó d’aquest dissabte té una càrrega simbòlica enorme: trenca una ratxa impressionant i frustra un projecte esportiu que semblava a punt de culminar.
La general s’obre com mai: Mas, Roglic i tots els aspirants agafen aire
L’abandó de Pogacar arriba en un moment determinant de la carrera i trastoca completament les apostes de la general. Fins a la jornada d’avui, el líder del UAE Team Emirates tenia una diferència de 3 minuts i 50 segons respecte al seu perseguidor més immediat, l’espanyol Enric Mas, del equip Movistar, i de 4 minuts i 50 segons respecte al seu compatriota Primoz Roglic, que d’aquesta manera veu com es multipliquen les seves opcions d’aconseguir la que seria la cinquena Vuelta de la seva carrera. Per a Roglic, la caiguda de Pogacar suposa un autèntic regal del cel, ja que la seva temporada havia quedat marcada per un rendiment irregular i l’aparent superioritat del seu compatriota semblava haver tancat qualsevol opció de triomf final.
Però no només Mas i Roglic agafen aire amb aquesta retirada. Tots els corredors que havien quedat enrere en la classificació general veuen com de sobte s’obre un horitzó nou. La Vuelta, que semblava condemnada a convertir-se en un monòleg de Pogacar, es transforma ara en una cursa oberta en la qual múltiples aspirants poden lluitar pel mallot vermell. La presència del mallot vermell, la batalla psicològica entre els equips i la incertesa sobre el futur físic del propi Pogacar són ara els ingredients principals d’una edició que promet emocions fortes fins a l’última jornada a Madrid.
El Mundial del Canadà, en dubte: què li queda a Pogacar el 2026?
La caiguda de Xeraco no només afecta la Vuelta. La gravetat de les lesions sofertes pel corredor eslovè podria comprometre també la seva participació en el Mundial de ciclisme en ruta previst per a finals de setembre al Canadà, una cita que el campió tenia marcada en vermell al calendari. Fonts properes a l’equip han assenyalat que caldrà esperar un diagnòstic més precís sobre l’abast exacte dels danys —especialment al muscle esquerre i a la zona facial— per poder valorar els terminis de recuperació. Una lesió muscular d’aquesta entitat podria deixar el corredor de baixa durant setmanes, la qual cosa suposaria un cop dur per a un esportista acostumat a competir pràcticament durant tot l’any.
Més enllà del Mundial, el que preocupa al món del ciclisme és la situació general de Pogacar. Un corredor que ha dominat el panorama internacional amb una autoritat gairebé sense precedents des de 2020 es troba, per primera vegada en molt de temps, en una situació d’incertesa total. La Vuelta que havia de ser la seva consagració definitiva s’ha convertit, irònicament, en el seu pitjor maldecap. Però si hi ha alguna cosa que ha demostrat Tadej Pogacar al llarg de la seva carrera és que sap aixecar-se de les situacions més adverses. La caiguda d’avui, per dura que sigui, pot ser simplement un parèntesi en una trajectòria que tot just comença a escriure les seves pàgines més brillants. El ciclisme mundial espera, atent, les pròximes notícies sobre l’evolució del campió eslovè.
