La història política del Perú republicà ha estat marcada per crisis successives: debilitament monetari, bloqueig de reformes, conflictes armats, inseguretat ciutadana i debilitament de les institucions. Aquestes circumstàncies no són fets aïllats ni episodis que desapareixin en tancar-se un mandat. De vegades, l’emergència revela vulnerabilitats profundes; en altres, es converteix en una excusa per ampliar poders, tolerar pràctiques il·lícites o protegir xarxes que funcionen a l’ombra de l’Estat. El contraban polític no es limita aquí al moviment de mercaderies contràries a la llei. Designa una forma de governar en què la illegalitat conviu amb permisos, omissions i proteccions que permeten als mateixos agents continuar operant.
La diferència entre una crisi real i el seu aprofitament polític rau en la resposta institucional. Una crisi econòmica exigeix mesures de reconstrucció; una onada delictiva requereix seguretat i justícia; una reforma agrària bloquejada demanda negociació i voluntat legislativa. Quan aquestes necessitats es combinen amb impunitat, discrecionalitat i xarxes de poder, la població acaba pagant dues vegades: pateix els efectes de la crisi i sosté els costos d’un sistema que no investiga, no sanciona i no desmuntada els interessos que s’hi beneficien.
El cas del Perú entre 1963 i 1968 ofereix una mostra particularment clara d’aquesta dinàmica. El país afrontava una forta pressió econòmica, una moneda feble, tensions polítiques i accions guerrilleres. Alhora, el Congrés de la República va obstaculitzar els intents de reforma agrària. En aquell context, el contraban registrat en ports, aeròports i vies fluvials no pot entendre’s només com una sèrie d’actes individuals. La participació atribuida a personal militar, policial i civil, juntament amb la inexistència de condemnes posteriors, planteja una qüestió més ampla: qui controla la frontera, qui decideix no vigilar-la i quins interessos obtenen avantatge de la incapacitat institucional?
El debat també travessa períodes posteriors. La delegació de facultats concedida al govern el 3 de juny de 1998, en un context d’indignació per la delinqüència, mostra com una urgència social pot convertir-se en una eina de concentració del poder legislatiu. La qüestió no és negar la necessitat de combatre el crim, sinó exigir que aquesta tasca no es dugui a terme trencant garanties, tolerant pràctiques irregulars o deixant sense conseqüències els sectors que sempre han tingut capacitat per escapar a la llei.
La crisi com a escenari i com a excusa
Una crisi real té conseqüències mesurables: pèrdua de valor de la moneda, atur, tensió social, deteriorament dels serveis, augment de la inseguretat o incapacitat per aprovar reformes estructurals. Aquestes dades poden ser objecte de debat, però existeixen i han de ser tractades amb transparència. El problema comença quan l’emergència s’utilitza per justificar tot tipus de decisions sense control, mentre es mantenen privilegis protegits i es concedeix poca importància a les denúncies que afecten els poderosos.
El contraban polític funciona precisament en aquest espai de tolerància selectiva. Un comerciant sense recursos pot ser detingut, assedat i condemnat; una xarxa amb protecció institucional pot utilitzar ports, aeròports, embarcacions, funcionaris i documents oficials per moure mercaderies. La dimensió delictiva continuai existeixi, però la seva gravetat depèn de la protecció rebuda. Això genera una idea central: laitat no és sempre el resultat d’una fallada aïllada, sinó d’una arquitectura de poders que decideix quines normes es fan complir i quines es manté en suspensió.
Aquesta lògica també afecta la confiança ciutadana. Quan la població observa que les crisis es gestionen amb duresa contra els sectors més febles i amb indulgència envers els sectors connectats al poder, el resultat no és més respecte per la llei, sinó desconfiança envers les institucions. El debat recollit a El Polític com a Teixidor: reconstruint el teixit social més enllà de l’algorisme il·lustra una qüestió pertinent per a qualsevol democràcia: la legitimitat no es construeix només amb declaracions, sinó amb resultats verificables, controls efectius i responsabilització davant la ciutadania.
El risc polític és que la crisi esdevingui una narrativa permanent. La por al crim, la por a la instabilitat o la por a la fallada econòmica poden ser utilitzades per silenciar crítiques, pressionar el Congrés i presentar com a obstacles tècnics qüestions que en realitat són garanties democràtiques. També pot servir per camuflar interessos econòmics sota el llenguatge de l’ordre. Això no vol dir que tota mesura adoptada en nom de la seguretat sigui arbitrària; vol dir que la urgència no pot substituir el dret, ni que la defensa de la llei pot deixar sense investigació els agents que la vulneren.
1963-1968: debilitat monetària, reforma bloquejada i inseguretat armada
El primer govern d’Acció Popular, entre 1963 i 1968, es desenvolupà sota una combinació excepcionalment complexa de pressions. El Perú disposava d’una moneda entre les més febles del món en aquell moment, fet que limitava la capacitat del govern per afrontar desequilibris externs i reforçava la sensació d’inseguretat econòmica. Alhora, el Congrés de la República registrava una aliança entre el Partit Aprista Peruà i la Unió Nacional Odriísta, una configuració que, en la lectura crítica del període, representava els interessos de la gran oligarquia terratinent i dificultava qualsevol intent seriós de reforma agrària.
La reforma agrària no era només una qüestió de distribució de terres. Implicava qüestions de productivitat, concentració de propietats, drets camperols, estructura del poder rural i model de desenvolupament nacional. Bloquejar-la durant anys enmig d’una crisi econòmica i social convertia el Parlament en un espai de contenció del canvi. La tensió resultant alimentava una percepció de bloqueig polític i alimentava corrents armats que afirmaven que les vies institucionals no permetrien transformar la realitat.
Durant aquest període sorgiren accions guerrilleres associades a l’Exèrcit de alliberament Nacional i al Moviment d’Izquierda Revolucionària. Aquests fets situen el context en una escala més àmplia: no es tractava únicament d’una crisi financera ni d’un conflicte parlamentari. El país combinava feblesa monetària, resistència a la reforma agrària, conflicte armat i crisi de representació. En un escenari així, els controls estatals podien debilitar-se per desorganització, però també podien ser manipulats per a benefici de xarxes concretes.
Un aspecte que ha rebut menys atenció fou el contraban relacionat amb personal civil i militar vinculat als BAP Callao, BAP Chimbote i altres unitats. Aquesta informació no permet, per si sola, establir la dimensió exacta de les operacions ni identificar totes les seves xarxes. Sí permet, emperò, formular una pregunta institucional imprescindible: com va ser possible que activitats de contraban es desenvolupessin en infraestructures estratègiques sense provocar una resposta judicial efectiva?
La resposta no pot reduir-se a una acusació genèrica contra militars, policies o comerciants. La responsabilitat hauria d’haver-se determinat cas per cas, amb proves, comparació de registres, control de les cadenes de comandament i identificació dels benefactors. La manca de condemnats posteriorment no demostra necessàriament la innocència de totes les persones mencionades, però sí posa de manifest una fallada del sistema: una denúncia amb alts funcionaris involucrats no hauria de concloure amb impunitat administrativament acceptada.
Ports, aeròports i riu: la geografia del contraban
La denúncia presentada a la Cambra de Diputats el 6 de març de 1968 assenyalava operacions de contraban als ports del Callao, Mollendo i Salaverry, així com a Chimbote i a l’aeroport Jorge Chávez. Aquests espais no eren punts qualsevol. Els ports gestionaven el comerç marítim internacional; l’aeroport concentjava trànsit nacional i internacional; i la xarxa fluvial permetia l’accés a regions llunyanes i difícilment controlades. La diversitat geogràfica de les denúncia suggereix una capacitat operativa que anava més enllà del contraban de petit volum realitzat per individuals.
La descripció dels fets inclou vols que aterrivaven en aeròports clandestins de la costa i embarcacions que arribaven a Iquitos durant la nit. Aquesta combinació de mitjans evidencia la importància de les fronteres invisibles. Una operació pot iniciar-se en un port formal, traslladar mercaderies per una ruta secundària, utilitzar un aeroport no autoritzat i finalment entrar per vies fluvials cap a zones de difícil accés. Quan diversos òrgans de l’Estat disposaven d’informació sense actuar, la frontera deixa de ser només una línia territorial i es converteix en una frontera administrativa, definida per la voluntat de vigilar o de mirar cap a una altra banda.
La denúncia parlamentària mencionà alts mandos de les Forces Armades, de la Policia Nacional i personal civil. Aquesta diversitat d’actors pot indicar connivència, però també fallades de coordinació, corrupció fragmentària o una estructura de protecció difícil de desxifrar. El punt essencial és que cap d’aquests agents hauria d’haver quedat absolt per ineficàcia institucional. Una investigació seria haver de determinar qui rebé les mercaderies, qui facilità el trànsit, quins documents es falsificaren, quines comandes militars o policials es ignoraren i qui es beneficià econòmicament.
El treball de Héctor Vargas Haya, publicat l’any 1976 sota el títol Contrabando, aportà una lectura històrica d’aquest fenomen. La seva importància no rau només en la relació de llocs o noms, sinó en la manera de mostrar que el contraban pot convertir-se en una pràctica sistemàtica quan els controls depenen més de permisos informals que de normes públiques. El problema no és que existeixin routes legítimes i il·lícites; el problema és que, en un sistema corrupte, els límits entre ambdues poden ser decidits pels qui tenen poder.
La inexistència de condemnes també obliga a separar fets verificats de conclusions polítiques. Una denúncia parlamentària és un fet històric; la culpabilitat individual d’una persona concreta requereix proves judicials. No obstant això, la distància entre una denúncia formal i l’absència de resultats judicials és, per si mateixa, un indicador de debilitat democràtica. Les institucions no només han de recollir acusacions: han de convertir-les en investigacions, acusacions, judicis i sentències quan la llei ho exigeixi.
La delegació de 1998: seguretat, urgència i límits democràtics
El 3 de juny de 1998, Àntero Flores-Aráoz Esparza publicà el text «Son derechos, no tecnicismos», una reflexió sobre l’ús de la por al crim per ampliar facultats del govern. El text afirmava que la majoria de la població volia posar fi a una onada delictiva que afectava el país i que el govern havia aprofitat la indignació per l’assassinat d’un empresari conegut i de nombrosos petits canviadors de moneda per obtenir una delegació de facultats legislatives.
«La majoria dels peruans vol que termini l’ona delictiva que afecta la nostra pàtria. El govern, aprofitant la indignació per l’assassinat d’un empresari conegut i de nombrosos petits comerciants que es guanyen la vida en el negoci del canvi de moneda, es feu atorgar una delegació de facultats per legislar. Els decrets legistlatius expedits pel govern foren objecte d’observacions, algunes vinculades amb l’habeas corpus i les accions d’amparo, i altres relacionades amb la detenció d’acusats. Fonts governamentals han respost que el important és combatre la delinqüència, i que les qüestions plantejades són tecnicismes que només interessen als acadèmics».
La cita concentra el nucli del conflicte. El govern defensa que la prioritat és la lluita contra la delinqüència; els crítics sostenen que la seguretat no pot desvincular-se de les garanties individuals. Les observacions relatives a l’habeas corpus, les accions d’amparo i la detenció d’acusats no eren qüestions abstractes. Afectaven la possibilitat de controlar detencions, impugnar actuacions arbitràries i impedir que l’emergència es convertís en una pràctica habitual.
Aquest episodi no té els mateixos elements que la crisi de 1963-1968: no es tracta del mateix govern, del mateix bloc parlamentari ni de les mateixes causes econòmiques. Tanmateix, comparteix un mecanisme polític: una situació percebuda com urgent dona legitimitat a mesures excepcionals i transforma les crítiques en obstacles. La diferència és que, en el cas de la reforma agrària, el bloqueig impedí un canvi estructural; en el cas de la delegació legislativa, el risc fou que l’Estat reforçés facultats coercitives sense garantir els mateixos nivells de control.
La seguretat pública i els drets no són enemics. Una democràcia pot adoptar lleis més estrictes, reforçar la investigació penal i protegir les víctimes sense permetre detencions arbitràries ni debilitar els recursos judicials. El problema apareix quan el govern defineix qualsevol observació com un simple tecnicisme i presenta qualsevol crític com un aliat de la delinqüència. Aquesta estratègia redueix el debat democràtic i protegeix el poder de la revisió pública.
La mateixa lògica emocional pot observar-se en altres contextos polítics. Com assenyala la reflexió Del mago polític i el baló: quan la política moderna juga amb els lligams emocionals, el lideratge contemporani sovint es construeix a través de por, pertinença i identificació. Una crisi pot unir la societat, però també pot ser administrada per canalitzar sentiments cap a un objectiu concret. La tasca periodística és distingir entre una crida legítima a la seguretat i una manipulació que converteix la por en permís per concentrar poder.
Impunitat i memòria institucional
El cas del contraban dels ports i aeròports de finals de la dècada de 1960 continua sent rellevant perquè mostra com una denúncia pot quedar atrapada entre el poder polític i la falta de resultats judicials. La història no ofereix només una llista de llocs: ofereix una lliçó sobre la persistència de les xarxes. Una estructura il·lícita no necessita estar protegida per una sola persona. Pot sostenir-se mitjançant funcions repetides, complicitats sectorials, registres incomplets, por institucional i absència de sancions visibles.
La impunitat també altera la memòria col·lectiva. Quan els involucrats no són jutjats, la societat rep una senyal clara: alguns poden ser denunciats, però altres poden escapar-ne. Aquesta desigualtat té efectes més duradors que el valor econòmic de les mercaderies contrabandides. Genera una cultura de favoritisme, normalitza la violació de normes i enfosqueix la distinció entre servei públic i ús privat del poder.
Per això, una investigació seria haver de recuperar documents, localitzar testimonis, reconstruir rutes i determinar si les denúncies de l’època tingueren continuïtat en actuacions posteriors. Sense aquests elements, el cas queda reduït a una acusació històrica. Però sense aquesta recuperació tampoc es pot entendre per què una crisi tan ampla no produí resultats judicials. La memòria institucional és una eina de prevenció: permet identificar patrons que, si es coneixen, poden ser desmuntats abans que es consolidin.
El contraban polític no sempre es manifesta amb els mateixos elements. Pot prendre la forma de trànsit il·lícit en ports, autoritzacions irregulars, suborn, desviació de recursos, protecció a empreses concretes o tolerància selectiva davant xarxes criminals. El factor comú és el mateix: la llei s’aplica amb intensitat variable segons la posició social i política dels interessats. En aquest sentit, la crisi no crea necessàriament la corrupció, però pot revelar-la i facilitar-ne l’expansió.
El llegat: crisi reals i privilegis protegits
La comparació entre la crisi econòmica i política de 1963-1968, les accions guerrilleres de l’Exèrcit de alliberament Nacional i del Moviment d’Izquierda Revolucionària, la denúncia del 6 de març de 1968 i la delegació de facultats del 3 de juny de 1998 no permet establir una relació mecànica entre tots els fets. Sí permet identificar un patró de govern: les situacions excepcionals tendeixen a intensificar el poder executiu, a debilitar el control parlamentari i a convertir les garanties en objecte de desdà.
Alhora, els fets de contraban mostren el cost concret d’aquesta debilitat. Ports estratègics, aeròports, unitats navals i vies fluvials poden convertir-se en infraestructures de favoritisme si els controls no són independents i si les denúncies no tenen conseqüències. La protecció d’una xarxa il·lícita no és només una fallada de seguretat; és una fallada constitucional, perquè l’Estat deixa de garantir la mateixa llei per a tothom.
La lliçó històrica és clara: combatre la delinqüència, defensar la moneda, impulsar una reforma agrària i controlar el contraban requereixen institucions fortes, però també institucions controlades. Sense transparència, una política de seguretat pot esdevenir autoritarisme; sense justícia, una política de desenvolupament pot convertir-se en protecció de privilegis; i sense investigació, una denúncia pot quedar reduïda a un episodi sense conseqüències.
La democràcia no es mesura només per la gravetat de les crisis que supera, sinó per la manera com tracta els interessos que sobreviuen a elles. Si una crisi acaba amb reformes, sancions, rendició de comptes i garanties conservades, pot obrir una etapa de renovació. Si acaba amb decrets sense control, xarxes protegides i impunitat, la població rep només una aparença de resposta. El contraban polític persisteix exactament en aquest espai: allà on la urgència justifica l’excepció i on els poderosos continuen gaudint d’una llei diferent de la que s’aplica als altres.
