La trobada tradicional d’estiu al Palau Reial de l’Almudaina de Palma entre el Rei Felip VI i el President del Govern, Pedro Sánchez, celebrada el 29 de juliol de 2026, hauria de ser un exercici de normalitat institucional. No obstant això, les setmanes prèvies a aquesta cita han estat marcades per una tensió palpable, alimentada per declaracions públiques del cap de l’executiu que han posat el focus sobre la figura del monarca d’una manera inusualment polititzada. La discussió entorn de la presència o absència del Rei en enclavaments com Ceuta i Melilla ha transcendit el debat protocol·lari per endinsar-se en un terreny més perillós: el de la utilització de la Corona com a peça en l’engranatge de la confrontació política, desdibuixant les responsabilitats i funcions pròpies de cada institució. Aquesta dinàmica, lluny de reforçar el marc democràtic, amenaça amb erosionar la neutralitat del Cap de l’Estat i la confiança ciutadana en la solidesa institucional, amb implicacions a llarg termini per a la cohesió i l’estabilitat del sistema.
La Complexitat de les Visites Reials i el Refrendament Governamental
Les recents manifestacions de Pedro Sánchez, assenyalant la manca de visites del Rei Felip VI a Ceuta i Melilla i comparant-les amb els seus propis desplaçaments com a president, han projectat una ombra de responsabilitat sobre el monarca que, segons l’entramat constitucional, no li pertany. És fonamental entendre que els desplaçaments oficials del Cap de l’Estat no són fruit exclusiu de la seva voluntat personal. La seva agenda, especialment en qüestions de rellevància institucional i diplomàtica com les que impliquen Ceuta i Melilla, requereix una coordinació i un refrendament explícit per part del Govern. Aquesta exigència no és una mera formalitat, sinó una garantia de la neutralitat política del Rei i una salvaguarda de la responsabilitat política que recau íntegrament sobre l’executiu, evitant així que la monarquia es converteixi en un actor polític amb capacitat decisòria autònoma.
El President de Ceuta, Juan Jesús Vivas, ja va confirmar, després de la seva reunió amb el monarca el 6 d’agost, el compromís del Rei a realitzar la visita. La posterior afirmació del Govern sobre la «necessitat d’organitzar-la» i la seva disposició a «començar a treballar-hi» no fa sinó subratllar aquesta responsabilitat compartida. No es tracta, doncs, d’una suposada falta d’iniciativa de la Casa del Rei, sinó d’una decisió que transcendeix la seva esfera i que implica una valoració política i estratègica per part del Govern. La Constitució assigna al Rei funcions simbòliques i de representació, però no li atorga ni responsabilitat política ni la capacitat de dirigir la política de manera autònoma. Els seus actes, per tant, requereixen el refrendament de qui sí assumeix aquesta responsabilitat, és a dir, el Govern, la qual cosa impedeix qualsevol interpretació d’una agenda reial independent que pugui col·lidir amb la política exterior o interior de l’executiu.
Aquesta distinció esdevé crucial en el cas de Ceuta i Melilla. La visita del Cap de l’Estat a aquestes ciutats no és una qüestió menor; és una expressió de la sobirania espanyola en un context de reivindicació territorial per part del Marroc. Les implicacions diplomàtiques són considerables, com ja es va evidenciar el 2007 amb la visita de l’aleshores Rei Joan Carles I, que va provocar la crida a consultes de l’ambaixador marroquí i la suspensió temporal de reunions bilaterals d’alt nivell. Aquest precedent històric il·lustra perfectament per què una decisió com aquesta no pot ser unilateral ni atribuïda exclusivament a la voluntat de la Casa del Rei. La implicació actual del Govern en l’organització del viatge confirma aquesta realitat i qüestiona la narrativa inicial que culpabilitzava el monarca. En aquest sentit, la ineficàcia o la dilació en la gestió de qüestions que afecten la integritat territorial o la imatge exterior de l’Estat, com les que es poden observar en altres àmbits, com la gestió de les fronteres marítimes que es detalla en articles com La Inacció del Govern Deixa les Costes Murcianes a Mercè de les Màfies, evidencien la complexitat de les responsabilitats governamentals en aquests assumptes i la necessitat d’una estratègia coordinada.
La Corona com a Camp de Batalla Política: Un Precedent Perillós per a la Democràcia
No és la primera vegada que la relació entre el Govern i la Jefatura de l’Estat es veu exposada a tensions de caràcter polític. La història recent ha estat testimoni d’episodis on la figura del Rei ha estat, de manera més o menys explícita, incorporada al debat partidista. Des de l’absència del monarca en determinats actes oficials que han generat controvèrsia, fins a les desavinences en la gestió de crisis com la DANA de València, passant per altres episodis protocol·laris, s’observa una tendència preocupant: la Corona, una institució que per la seva naturalesa hauria de mantenir-se al marge de la pugna política, és ocasionalment arrossegada al centre de la confrontació entre partits. Aquesta instrumentalització no només distorsiona el paper constitucional del Rei, sinó que també pot debilitar la percepció de neutralitat i imparcialitat que ha de projectar la Jefatura de l’Estat davant de la ciutadania.
Aquests precedents no fan sinó aconsellar una separació clara entre les decisions polítiques del Govern i les funcions constitucionals del Cap de l’Estat. El debat sobre la Monarquia, la seva continuïtat o la defensa del republicanisme, és absolutament legítim i forma part intrínseca del pluralisme democràtic espanyol. La història del país està plena de discussions sobre la forma de l’Estat, i qüestionar o defensar la institució monàrquica és un dret fonamental en una societat lliure. No obstant això, una cosa és el debat ideològic i una altra molt diferent és que el Govern converteixi el titular d’aquesta institució en part d’una controvèrsia política quan el Rei no té responsabilitats d’aquesta naturalesa. Aquesta distinció és vital per preservar la integritat de les institucions i evitar que la monarquia sigui percebuda com una extensió del poder executiu, perdent així la seva funció moderadora i arbitral.
L’acció de presentar l’absència del Rei com un contrapunt a l’actuació del president, o com una deficiència personal del monarca, és altament improcedent. Confondre les responsabilitats institucionals d’aquesta manera no només distorsiona la realitat constitucional, sinó que pot tenir conseqüències a llarg termini per a la salut democràtica del país. Erosiona la necessària neutralitat de la Jefatura de l’Estat, un pilar fonamental per a la cohesió i la representació de tots els ciutadans, independentment de la seva adscripció política. En última instància, minva la confiança en les pròpies institucions, un capital intangible però vital per a l’estabilitat democràtica. Si el Govern considera que la visita de Felip VI a Ceuta i Melilla és oportuna i necessària, ha de facilitar-la i assumir les atribucions que li corresponen en la seva organització i gestió, en lloc de traslladar la responsabilitat o el focus de la crítica al monarca. La instrumentalització política de la Corona s’assembla a un silenci dels xais: crònica d’una decadència autoinfligida, on la falta de claredat i respecte institucional pot conduir a una pèrdua progressiva de la legitimitat i la confiança ciutadana, afeblint els fonaments mateixos del sistema.
La tensió generada al voltant de la figura del Rei i la seva agenda institucional, especialment pel que fa a Ceuta i Melilla, posa de manifest una preocupant tendència a desdibuixar els límits entre les responsabilitats polítiques del Govern i les funcions constitucionals del Cap de l’Estat. La neutralitat de la Corona no és un caprici, sinó una pedra angular del nostre sistema democràtic, dissenyada per garantir la imparcialitat i la representació de tots. L’ús de la monarquia com a arma arrojadiza en la confrontació política no només és inadequat des del punt de vista constitucional, sinó que a llarg termini debilita les institucions i la confiança pública. És imperatiu que el Govern assumeixi plenament la seva responsabilitat en la coordinació i el refrendament dels actes reials, i eviti convertir la Jefatura de l’Estat en un element més del joc partidista. Només així es podrà salvaguardar la integritat i la credibilitat de totes les institucions en benefici de la democràcia i la ciutadania, assegurant que cada òrgan compleixi la seva funció sense interferències que puguin comprometre la seva legitimitat i la seva capacitat de servir l’interès general.
