La història, en la seva implacable saviesa, ens adverteix repetidament que la ruïna de les nacions no s’origina sovint per la força bruta d’un enemic extern, sinó per una erosió interna, un lent però inexorable procés de desídia i apatia per part dels seus propis ciutadans. Aquesta lliçó ressona amb una particular intensitat en l’actualitat, on una mena d’anestèsia social sembla haver-se apoderat del teixit col·lectiu, adormint la capacitat de reacció i la indignació davant un desballestament progressiu del país. Mentre les estructures fonamentals es desintegren a trossos, una part significativa de la població opta per la mirada desviada, per la comoditat de la resignació davant la pantalla, acceptant tàcitament un destí que es presumeix inevitablement pitjor. Aquest article s’endinsa en les manifestacions i les causes profundes d’aquesta paràlisi, examinant les seves conseqüències a llarg termini per a la cohesió social i la integritat democràtica.
La normalització de la por i la passivitat davant la fractura social
Un dels símptomes més palpables d’aquesta anestèsia col·lectiva es manifesta en la reacció —o la manca d’ella— davant fenòmens que abans haurien generat una alarma generalitzada. L’arribada de pasteres carregades d’immigrants en situació irregular a les nostres platges, a plena llum del dia, s’ha convertit en una escena gairebé rutinària. La resposta majoritària dels ciutadans que prenen el sol no és la mobilització o la demanda d’accions contundents, sinó l’extracció del telèfon mòbil per gravar la imatge, seguida d’una retirada precipitada. Aquesta actitud, aparentment inofensiva, és un reflex de la normalització del conflicte i la inseguretat. Mentre la immigració irregular descontrolada i l’escalada de la inseguretat als nostres barris avancen sense fre, alterant el que abans era un ambient de convivència tranquil·la, el ciutadà es converteix en un espectador passiu de la seva pròpia ruïna, acceptant la por com una part més del paisatge quotidià. La inoperància estatal davant aquesta escalada, tal com s’ha documentat en diverses ocasions, agreuja encara més la percepció d’abandó i la sensació que el control s’ha perdut definitivament. La pèrdua d’aquest ambient de tota la vida no és només una qüestió nostàlgica; és la desintegració del teixit social que sostenia la convivència, amb un impacte durador en la confiança i la cohesió comunitària.
Aquesta passivitat no sorgeix del no-res. És el fruit d’una seqüència interminable d’escàndols públics que han erosionat la capacitat d’indignació fins a aconseguir una mena d’immunitat col·lectiva. El govern de Pedro Sánchez, en particular, ha estat assetjat per una pluja constant d’acusacions de corrupció que esquitxen el seu entorn familiar més proper, el seu partit, les institucions i els cercles de poder. En qualsevol democràcia amb un mínim de serietat institucional, aquesta successió de revelacions hauria provocat manifestacions massives i una exigència de rendició de comptes implacable. Tanmateix, aquí, la reacció dominant és l’encongiment d’espatlles. La indignació, si n’hi ha, és efímera, dura cinc minuts abans de ser substituïda per un nou tema d’actualitat o per la comoditat de la indiferència. Aquesta actitud de passotisme, lluny de ser neutral, és un salvoconducte per a aquells que, des de les esferes del poder, continuen desmantellant l’estructura del país sense oposició efectiva. La trajectòria de figures clau dins l’executiu, sovint marcada per la hiperfragmentació i la dificultat per construir consensos sòlids, exemplifica la fragilitat d’un sistema polític que sembla haver perdut la capacitat d’inspirar o mobilitzar la ciutadania més enllà del vot puntual.
El preu de la indiferència política i la recerca d’un lideratge inspirador
Creure que la solució a aquesta profunda crisi passa simplement per votar —o abstenir-se de votar— cada quatre anys és una ingenuïtat alarmant. La democràcia, en la seva essència més pura, és molt més que l’acte mecànic d’introduir un paper en una urna i oblidar-se’n fins a la següent cita electoral. La història és una advertència constant: nombroses democràcies han degenerat en dictadures precisament perquè els seus ciutadans es van acomodar, es van tornar covards i van permetre que el poder actués sense control. Aquesta acceptació de la decadència com un tràmit inevitable, preferint la confortabilitat d’un silenci covard a la fermesa d’exigir respecte pel nostre futur, és una ceguesa voluntària que, tard o d’hora, passarà una factura inassumible. El marge per a la reacció s’esgota a passos de gegant. Com ja va advertir Edmund Burke, «perquè el mal triomfi, només necessita que els homes bons no facin res». I en el nostre context, hi ha massa gent bona que mira cap a una altra banda, esperant que la tempesta passi sola, quan l’aigua ja ens arriba al coll.
Mentre milions de ciutadans continuïn suportant la corrupció endèmica, el deteriorament constant de l’economia i de les institucions, i la percepció d’una invasió del nostre territori sense cap mena de mobilització ciutadana, serà inútil buscar culpables externs quan el desastre sigui irreversible. El dia que despertem d’aquest empanament nacional i ens adonem que el país ha estat destruït des de dins, serà massa tard per als laments. Aquesta paràlisi generalitzada ens atrapa en un cicle viciós amb els polítics de sempre, aquells que, segons la percepció generalitzada, només miren pels seus propis interessos i els de la seva facció, oblidant el bé comú. La necessitat imperiosa és la d’un veritable líder, una figura amb capacitat provada i sense por a envoltar-se dels millors talents, algú capaç d’il·lusionar la ciutadania, de convèncer-la que la solució és possible. Només així es podrà mobilitzar, tant a les urnes com més enllà, la immensa majoria. Perquè un poble que no mou un dit pel seu país no és víctima de ningú, sinó l’únic responsable de la seva pròpia desaparició.
