“Primer llig el llibre i deprés ja en parlarem” em va dir quan li vaig demanar alguns detalls sobre els continguts de l’exemplar que em posava, encara amb olor a imprempta, entre les mans. Era el segon volum de “Els fantàstics 70”, una mena de memòries dels anys que van configurar la vocació literària i vital de Josep Piera. L’habitual frase de complicitat que em dedicava en cada nou llibre ja no serà possible.
Piera era molt més que la seua literatura. Piera fou, és, la manera de veure el món que perdurarà per sempre en la memòria d’aquells que vam tindre la sort de compartir amb ell una part de la vida tan gran, tan ampla, tan poètica, que generosament ens regalà. Pep era la conversa que esdevenia indefectiblement magistral reflexió sobre tot açò i allò, sobre el darrer llibre llegit, la boirina que refreda el matí de la Drova, les olives xacades amb pebrella, la bellesa d’un edifici grec, el record d’una cançó de joventut, la imatge d’un actor en un film càssic. Tot era vida en Piera, un goig de viure a través de qualsevol petit bri que ella ens puga oferir, la paraula precisa que defineix una persona, un personatge. Al capdavall la literatura per a ell és això, moments viscuts o imaginats escrits amb sensibilitat i amor creixent a cada vers, a cada paraula mesurada com un pes que equilibra vida i cultura amb el ritme d’un poema. “La cultura ens ha de servir per a gaudir millor la vida”, afirmava assaborint un bon vi o embolcallat en els perfums del somriure de l’herba.
Piera fou amor a la literatura, a Marifé, la seua referència permanent, al seu entorn, al Mediterrani, a la cultura clàssica, i al seu territori, al seu país que començava en la Drova i s’extenia pels quatre punts cardinals; al seu idioma, descobert tard tot i que era la seua llengua materna. Piera fou també la modernitat d’un País que reconegué la pròpia identitat en els anys 70, quan la contracultura plantava cara a una Espanya rància agonitzant entre discursos oficials. Exercí d’ambaixador saforenc i valencià per tot el territori lingüístic, fusterianament convençut de procurar la supervivència col·lectiva dels valencians. Per això impulsà relacions, acords, convenis, punts d’encontre, entre institucions i artistes del nord, del sud i de l’est, sempre a favor de la llengua i la literatura, sempre donant suport a una cultura superadora del tradicional provincianisme que havia imposat un poder valencià curt de vista.
Piera ens farà molta falta. El trobarem a faltar en cada passejada pels racons de la Drova, en cada paella comboiadora de trobades, en cada encontre que sempre era una alegria per evocar moments o avançar projectes. I continuarem llegint-lo i recordant-lo, que és la manera de mantenir-lo viu davant tanta catàstrofe mundial que atempta contra la raó, la bellesa i la vida, contra tot el patrimoni que ens fa humans. Els combois compartits impacten com un allau en la memòria: llibres, fotos, exposicions, commemoracions, viatges… I una darrera xarrada pendent a propòsit dels fantàntics 70 que ja mai no podrà ser.
Lluís Romero
La Drova, 5 d’abril de 2026
